Comú de Sant Julià de Lòria - Andorra

Superfície
La superfície del Centre cultural i de congressos lauredià està comptada segons els planells de la Conselleria de serveis públics editats a l'abril de 1988. No s'han tingut en compte les superfícies corresponents al Bar.

PLANTA SEGONA                       SUPERFÍCIE
 Camerinos                                  123,00 m2
 Escenari Auditori Rocafort         62,00 m2
 Platea Auditori Rocafort             153,00 m2
 Cabina Auditori Rocafort            7,00 m2
 Sala reserva                               23,00 m2
 Vestíbul                                      118,00 m2
 Guarda-roba                               12,00 m2
 Serveis                                       18,00 m2
TOTAL m2                                    516,00 m2

PLANTA PRIMERA                       SUPERFÍCIE
 Platea Auditori Claror                  397,00 m2
 Escenari Auditori Claror              198,00 m2
 Magatzem                                    68,00 m2
 Gerència                                     46,00 m2
 Instal•lacions                               19,00 m2
 Serveis                                        89,00 m2
 Seminari 1                                    26,00 m2
 Seminari 2                                    29,00 m2
 Seminari 3                                    49,00 m2
TOTAL m2                                     921,00 m2

PLANTA BAIXA                            SUPERFÍCIE
 Vestíbul                                       368,00 m2
 Consergeria                                27,00 m2
 Biblioteca                                    258,00 m2
 Sala adjunta vestíbul                   88,00 m2
 Vestíbul accés teatre                 82,00 m2
TOTAL m2                                    823,00 m2

PLANTA – 1                                SUPERFÍCIE
 Secretaria                                  53,00 m2
 Aula 1                                        37,00 m2
 Aula 2                                        37,00 m2
 Aula 3                                        37,00 m2
 Serveis                                      36,00 m2
 Aula 4                                        66,00 m2
TOTAL m2                                   266,00 m2

PLANTA – 2                                SUPERFÍCIE
 Aula 1                                        66,00 m2
 Magatzem                                  17,00 m2
 Aula polivalent                           209,00 m2
 Aula                                           241,00 m2
 Instal•lacions                             12,00 m2
TOTAL m2                                   345,00 m2

Font de l'Àrtic

El seu nom, defineix un indret on s’havia procedit a un aprofitament del terreny ferm per fer-lo cultivable, mitjançant el mètode de l’artigat, consistent a tallat i cremar la vegetació existent, en un afany per guanyar noves terres a la muntanya i, efectivament, en la proximitat de la font es troba una sèrie de feixes que donen fe d’aquesta pràctica. Alguns habitants d’Aixovall també es refereixen a aquesta font com la font de la Tosca, denominació derivada de la naturalesa calcària de la roca d’on sorgia la deu. Fins no fa gaires anys, un tub menava l’aigua de la font fins al poble d’Aixovall, passant de forma aèria per sobre del riu Valira. Durant les obres de construcció d’un xalet proper, l’explosió de les barrinades va provocar que la font s’assequés. Probablement van remoure la roca i es va tancar el conducte soterrani per on passava l’aigua. Malgrat això, la font ha estat refeta al costat de la carretera, just a sota la surgència original, però la nova font és alimentada amb aigua provinent de la xarxa pública.

---

Font de Ferro

Com el seu nom indica es tracta d’una surgència ferruginosa que brilla al peu d’un important aflorament d’òxids de ferro. Durant la segona dècada d’aquest segle, la zona on es troba la font, coneguda com a mener de la Cort de Rossell, va ser objecte d’un assaig d’explotació minera, per tal d’extreure’n mena de ferro destinada a l’exportació, per part d’una empresa catalana, però l’intent no va fructificar. L’aigua de la font tenia un marcat regust de ferro que, al contrari del que podia semblar, en millorava el sabor, fent-la molt apreciada. Deien que si a la vegada es menjava xocolata encara era més bona: potser això deriva del costum d’anar-hi a berenar. L’any 1948 va ésser habilitada amb la construcció d’una volta per sobre del seu doll, un esglaons que hi facilitaven l’accés, uns bancs laterals i un ampit al llarg de la vora del riu. Era força freqüentada pel jovent lauredià, i els fadrins de la comissió de festes hi celebraven una berenada el cinquè dia de la Festa Major, per acabar-la. També era tradició aturar-s’hi a berenar amb xocolata en baixar de Canòlich, de tornada de l’aplec. Malauradament la font i tot el conjunt que hi havia al seu entorn va ser destruït per l’aiguat de l’any 1982. La deu original s’ha assecat, si bé l’aigua continua brollant més avall, per sota del llit del riu, en un indret on es pot detectar pel rastre rogent que deixa. Aquest indret de lleure, que tan bon record ha deixat a molts habitants de la parròquia, no ha estat recuperat desprès d’aquella data fatídica i en l’actualitat presenta un estat lamentable.

---

Font de Joans

Ocupa un lloc privilegiat a la vora de l’antic camí que pujava vers Bissisarri, del qual encara queden restes no gaire lluny, atorgant als caminants un descans refrescant. També ha estat un punt d’aturada tradicional en el recorregut que se seguia per pujar a Canòlich el dia de l’aplec, i que no passava per Bissisarri com ara es fa, sinó que des d’aquest punt creuava el riu i pujava per la riba esquerra fins al collet Martí. Al costat de la font hi ha u oratori dedicat a la Verge, des del qual es pot veure el santuari. Aquest fet ha atorgat a la font l’honor d’aparèixer citada en les versions més antigues dels goigs de la Mare de Déu de Canòlich, que daten de l’any 1900: “Perqué may ningú n’oblidi que’n vetllau desde assi dalt,Aixovall mostre un facsimil y altre la Font de Joans, abdós ab ses oratoris fan esment d’aquest sant lloch.” Ja en temps més moderns era parada obligada dels “jeeps” d’excursions que menaven turistes a conèixer les nostres valls, i l’aigua de la font, perquè tingués un sabor més adaptat al paladar francès, era barrejada pel xofer amb el popular “Ricard”, que l’oferia als seus clients, els quals així acabaven el viatge més contents i satisfets. Als anys seixanta s’hi va afegir un dipòsit per a la captació d’aigua per al proveïment de la vila de Sant Julià, en resposta al seu desenvolupament urbanístic, i avui dia compta amb un acurat enjardinament.

---

Font de cal Tomàs

Si continuem camí, vall endins, la carretera ens menarà al poble de Bixessarri. De sobte, darrera l’últim revolt ens apareixen les seves cases arrenglerades contra el vessant de la muntanya a una vora i l’altra del riu. Al bell mig del poble brolla la font de cal Tomàs, que deu el seu nom al fet que sorgeix pràcticament de la paret d’aquesta casa. L’aigua va a donar  a un ampli cóm de fusta. La font complia així les tres funcions a què estava destinada: abeurar el bestiar, regar els horts propers i proporcionar aigua potable al veïnat, quan encara no hi havia l’actual xarxa d’aigua corrent provinent d’Os, i les mestresses es veien obligades a sortir amb un parell de galledes penjant de la collada a cercar aigua a la font o al riu.

---

Font de la Cultia

A la riba esquerra del riu d’Os, just davant de l’anterior, neix la font de la Cultia, entre les escalonades feixes que suporten les terres de conreu, que precisament són les que li donen nom, ja que una “cultia” és una terra cultivada. Actualment qui visiti Bissisarri trobarà dues fonts de la Cultia: una, l’antiga, l’autentica, és aquella a la qual fèiem referència abans i que queda amagada, en trobar-se darrera de cal Miqueló; l’altra suposa un intent d’acostar la font als turistes i als visitants, i està emplaçada a la riba dreta del riu, al peu de la carretera. És alimentada amb aigua provinent d’Os de Civís, com la resta de la xarxa pública. Acompleix una funció més decorativa i turística que pràctica.

---

Font dels Rocs de la Font

Quan abandonem Bissisarri, a la sortida del poble en direcció a Os de Civís tenim la font dels Rocs de la Font. La seva denominació constitueix un exemple que, -com veurem, no és únic- de topònim repetitiu, on la font dóna nom als rocs d’on sorgeix, i a la vegada aquest són l’origen del nom que rep la deu, reflectint així la clara simbiosi existent entre la roca i l’aigua. A través d’un conducte, el líquid és menat a un petit dipòsit obert, que a la vegada podia ésser emprat com a safareig. Actualment, just a sota de la font, vora del riu, s’ha habilitat un espai de lleure, dotat de taules i graelles, complements indispensables per a la celebració de costellades dominicals per part de forasters i turistes.

---

Font del Fener de Carxoles

Després del primer revolt de la carretera, passat Bixessarri i en direcció a Os de Civís, ens apareix la petita font del Fener de Carxoles. Un fener és un prat on creix un tipus determinat d’herba, el “fen”, força apreciada pel bestiar, com el que hi ha just a sobre de la font. Per altra part, cal Carxoles era una pairalia de Bissisarri que fou una de les cases fortes de la parròquia i de qual avui només resten en parell de parets i un munt de runes. Els habitants de Bissisarri també la coneixien com la font de Ferro, per l’alt contingut ferruginós de la seva aigua, que ha tenyit de rovell les pedres i les plantes del seu entorn, atorgant a la font un color característic. Aquest fenomen, tal com passa en d’altres fonts ferruginoses, és degut al fet que l’aigua, en travessar la roca pissarrenca, aprofita per obrir-se camí per les vetes d’òxid de ferro que la solquen.

---

Font de la Terra dels Capellans

Aquesta font es troba just davant la capella de Canòlich, a la dreta de la vall. L’origen de la seva denominació és desconegut; podem descartar la hipòtesi que es degui a estar en una terra propietat de l’Església, com n’hi havia moltes, ja que el terreny on brolla és de cal Miquel de Bissisarri. És força probable que l’explicació es trobi en el fet que sigui una propietat que en un moment històric hagués estat venuda a carta de gràcia a l’Església i posteriorment recuperada, o bé hagués estat hipotecada arran d’algun censal. Té una particularitat curiosa: uns metres més amunt brolla una altra deu, la font de la Terra de Carxoles; ambdues estan situades seguint la mateixa línia a la vertical; l’aigua baixa al mateix “regadell” i no és la mateixa aigua; ja que no té el mateix gust. Aquesta circumstància probablement ve determinada pel fet de tractar-se de dos corrents subterranis separats que, en passar per terrenys de qualitat diferent, atorguen a l’aigua de cada font un gust diferent. Encara més amunt, al terme de la Gargallera, en neix una de tercera, anomenada font del Pouet. L’aigua, en brollar de la font dels Capellans, formava una petita bassa, i se la reconeix perquè és bona i fresca. És una de les fonts que van ésser arreglades pel Comú posant-hi un broc i un cóm perquè la gent hi pogués anar a beure sense problemes.

---

Font de la Prada

És força coneguda de tots aquells que cada any assisteixen a l’aplec de Canòlich, ja que es troba ben a prop del santuari, i tot i que està mig amagada entre arbres del bosquet que hi ha al peu de la capella, és impossible que passi desapercebuda, ja que el camí per on pugen des de Bissisarri aquells que encara gosen anar-hi a peu hi passa arran. El seu nom no té cap secret: no és res més que el femení de “prat”, i ens recorda el fet que Canòlich no és solament un lloc de culte religiós, sinó també un cortal, amb les seves bordes i cabanes, envoltades de terres de conreu i de prats de dall. Forma part del grup de fonts que entre els anys 1974 i 1975 van ésser habilitades pel Comú posant-hi un broc a la deu, un cóm de fusta, taules i bancs, també de fusta, i un cartell amb la indicació del seu nom i de l’altura a què es troba. Actualment la fusta ha estat substituïda per obra de pedra i ciment.

---

Font dels Cóms

Passat Canòlich, a la vora d’una pronunciada corba de la carretera hi ha les taules de la font dels Cóms on, igual que a d’altres fonts veïnes, s’ha habilitat un espai d’esbarjo perquè tant la gent de la parròquia com els visitants puguin fer les seves costellades dominicals i fruir d’un dia a l’aire lliure, en especial la diada de Canòlich, si bé qualsevol altre dia d’estiu també és bo. Tot i que al costat de les taules hi ha un parell de cóms on va a parar l’aigua de la font, aquesta en realitat és troba un xic més enllà, a uns deu metres pel camí que, endinsant-se en el bosc, mena al pla dels Estors. Des de la font l’aigua s’ha canalitzat per conduir-la fins a les edificacions que componen Canòlich. El nom de la font ens recorda la necessitat que tenien els pagesos de disposar de cóms on abreurar el bestiar que passava tardors i primaveres a les bordes de Canòlich, ja que l’indret servia de cortal als habitants de Bissisarri d’Aixovall, i cases com cal Toni de Pere, cal Carxoles, cal Miqueló, cal Guillem o cal Guineu, entre d’altres, hi tenien la seva borda, acompanyada de la cabana on a vegades es quedaven a viure llargues temporades cuidant els animals.

---

Font dels Bullidors

A l’esquerra de la carretera, pujant vers el coll de la Gallina, hi ha la font dels Bullidors. Aquest nom tan particular té el seu origen en la forma especial que té aquesta font: “Hi ha tot un englevat així i l’aigua puja, bull amunt, puja de terra cap amunt, i és per això que en diem la font dels bullidors. L’ull de la font no el veus; només hi ha un tros que tot és englevadot. Ara hi ha bastants pins, que abans no n’hi havia cap, i l’aigua puja de baix, l’aigua aquella que s’escorre baixa a la fonteta a baix i llavors es pot pouar, i allà van posar el cóm i van fer la font. L’aigua puja de baix i bull” (Nativitat Cabanes). Es tracta, doncs, d’una font on la saviesa popular ens defineix el fenomen d’una surgència en què l’aigua ascendeix cap a la superfície de l’estrat rocós, probablement responent a algun misteriós mecanisme de capil.laritat a través de conductes subterranis en forma de sifó. A l’entorn de la font el comú hi va instal•lar tot un conjunt de taules i bancs per a l’aprofitament públic de l’indret. La mateixa aigua de la font, que baixa muntanya avall formant un riuet, arriba al pla dels Estors.

---

Font del Pla dels Estors

Uns metres més amunt, seguint la mateixa carretera, a l’esquerra s’obre el trencall de la pista forestal que, tot davallant, s’adreça vers el collet Martí i la font de l’Ordigal. Abans d’arribar-hi i passats un parell de revolts, ens caldrà abandonar la pista i prendre un sender que, entre l’ombra dels arbres, ens menarà al pla dels Estors. El pla és una petita clariana oberta al mig del bosc que, aprofitant la presència d’una font, ha estat habilitada com a àrea de repòs amb la construcció d’una sèrie de taules i graelles. El topònim prové del nom d’un ocell que freqüentava la zona, l’astor, o astoret. L’origen de l’aigua de la font no és del tot evident, ja que tant podria tractar-se d’una deu totalment nova com un ressorgiment de l’aigua provinent de la font dels Bullidors; la veritat és que es troba dins el terme conegut com clot de les Fonts, topònim que fa patent la seva abundància a la zona.

---

Font de l'Ordigal

Està situada a l’extrem oriental de la vall de Canòlich, gairebé a sobre de Bissisarri, amagada entre els matolls dels bosc. S’hi pot accedir per un trencall, mig tapat per la vegetació, a la dreta de la pista forestal que porta al collet Martí. En diuen de l’Origal perquè el lloc era sempre ple d’ortigues. La seva aigua té la fama d’ésser molt freda, però raja poc, i a més presenta la característica que neix i es perd, perquè hi ha molta tartera i l’aigua es filtra entre les pedres per tornar a sortir més avall, a mig bosc, formant la font de la Gallina. Aquesta segona font s’anomena així perquè els galls i les gallines de bosc hi anaven a beure. És una font coneguda per molt poca gent, perquè està molt amagada. Fa uns anys, la font de l’ordigal era el lloc on anava a menjar per l’aplec de Canòlich la gent de cal Jaume, i content que el Sr. Pep, d’aquesta casa, tenia el costum de portar-hi sempre una ampolla de cava per amagar-la a la font. L’any següent en portava una altra amb la qual reemplaçava la que hi havia deixat l’any anterior, així podria permetre’s el luxe de beure el “xampany” ben fresc.

---

Font dels Cóms de Mossers

Al vessant sud del coll de la Gallina, hi ha el pla de Mossers, En aquesta comarca hi ha un grup de bordes, més o menys aïllades, a l’entorn de terres de conreu, i que actuaven com a cortal respecte al quart de Fontaneda. Al costat de la més alta d’aquestes bordes, avui completament en ruïnes, neix la font dels Cóms de Mossers. Es tracta, en realitat, de tres fonts que neixen a la mateixa alçada i a pocs metres de distància. La de la dreta està seca. La de l’esquerra omple d’aigua un llarg cóm de fusta, de gairebé vuit metres de llarg, i és en la seva proximitat que s’ha construït una taula amb bancs i unes graelles, tot d’obra. L’aigua de la tercera font, que ocupa una posició central i lleugerament més alta, és canalitzada per un petit col•lector, des del qual és conduïda cap a les bordes que hi ha més avall, on és emprada per regar els camps de tabac. A més del llarg cóm a què hem fet referència, prop de la font, entre els arbres, n’hi ha tres més d’abandonats, tots fets, com l’anterior, rebaixant un tronc d’arbre. Són els que van donar nom a la font i són un testimoni de com eren emprats per abeurar el bestiar que en altres temps era menat a pasturar a aquesta contrada.

---

Font de la Llosa

Mig amagada en un revolt de la carretera, hi ha la font de la Llosa, en un racó oblidat i quasi coberta per la vegetació: En el mateix bosc que la font, es troba la cova coneguda com el Forat de l’Hort, i que constitueix un exemple de com l’aigua en el seu pas per sota terra pot arribar a obrir petites cavitats. L’etimologia del seu nom és força complexa, i té una explicació científica: una llosa és una llesca plana de material lític que els éssers humans refreguen d’una substància greixosa d’origen porcí i d’un vegetal científicament denominat “allium sativum” i que, col•locada sobre un feix de llenya en combustió, és emprada per sotmetre a un procés de cocció costelles d’ovi.

---

Font de Fontaneda

En aquest cas, ha estat la font que ha donat nom al poble, ja que, tal com indica Manuel Anglada, etimològicament Fontaneda deriva del llatí “fons, fontis” que en el romànic ha donat “font”. Atesa l’abundància de fonts que hi ha al país i al costum de situar els nuclis habitats en la seva proximitat, no és sorprenent que una d’elles hagi arribat a donar nom a un dels nostres pobles. L’església de Sant Miquel, d’estil romànic i que els experts daten dels segles XI o XII, dóna testimoni de l’antiguitat d’aquest petit nucli de població.En la seva estructura, la font respon perfectament al model utilitari propi dels pobles de muntanya, i compta amb un llarg cóm de ciment on abreurar el bestiar, i el broc emplaçat en un extrem, amb una petita reixa per sobre que permetia deixar-hi la galleda mentre hom esperava que s’omplís.

---

Font Borgador

Es tracta d’una petita font amb una estructura en forma d’arc apuntat feta de pedra granítica, sota la qual hi ha una única aixeta. L’obra deu datar de l’any 1964, quan el Comú va acordar arreglar-la entre d’altres treballs públics. És troba situada el capdamunt d’una escalinata, al fons d’una entrada que hi ha entre cal Segrata i cal Terrissaire i que temps enrera permetia accedir a cal Fusteret i cal Catalan: Juntament amb l a font dels Cóms, l’any 1805 ve ser objecte d’una ordinació comunal que en regulava l’ús: “Dit dia arreste lo Comú que de esta hora en aban ningú puguie rentar roba ò ningun altre genero de cosa, ni tampoch puar aigua ab caldés a la fon de Burgadó ni als Coms, Pena del Ban de quatre pesetas, dich 16 s. 10 d.”.

---

Font de la Plaça

Avui desapareguda, aquesta font es trobava a la plaça Major de Sant Julià de Lòria, tenia forma de capelleta amb un nínxol a l’interior del qual hi havia el broc d’on rajava l’aigua; estava rematada per una petita creu de ferro i estava encarada a l’entrada de la plaça pel costat sud. Probablement va haver d’eliminar-se en el moment de la construcció de la carretera, l’any 1911, ja que havia de passar justament per on es trobava la font. Va ser substituïda per una nova font adossada a la façana de ca l’Estevet. De l’antiga font només en resten, com a testimonis, un parell de fotografies antigues, preses a finals del segle XIX. En una d’elles apareixen dues dones que acaben d’anar a la font a buscar aigua; al darrera s’observen un parell de cavalcadures amb la càrrega sobre el llom, segurament propietat d’alguns dels traginers que en els seus trajectes s’aturaven a l’hostal que hi havia a la plaça, just al davant de la font. Una altra imatge de la font, més allunyada, apareix en una postal de la col•lecció dels germans Labouche, que il•lustra el ball de la Festa Major, amb la tarima dels músics muntada al costat de l’estructura de la font.

---

Font dels Cóms

Emplaçada al peu de l’antic carrer dels Xiulets, aquesta coneguda font va ésser bastida l’any 1866, tal com indica la data que hi té gravada, si bé la seva existència està documentada amb anterioritat. Constitueix un interessant exemple de construcció d’una font urbana. Consta d’un arc central, bastit al voltant d’una antiga pedra de molí, d’on surten dos brocs que aboquen l’aigua a una pica o lleixa que consisteix en una llosa rebaixada. A ambdós costats hi ha un cóm format per quatre lloses gruixudes que componen una caixa rectangular. Es conjugaven així les dues funcions a què estava destinada: els dos brocs servien perquè les mestresses de les cases del veïnat es proveïssin d’aigua per a les tasques domèstiques, mentre que als cóms laterals s’hi portava a abeurar el bestiar, tant el de la parròquia com el que travessava el poble camí de les fires o formava part de les rècues de mules que, menades pels traginers andorrans, solien aturar-se a reposar a Sant Julià. Apareix citada en una ordinació del Comú de l’any 1805 en la qual es prohibeix rentar-hi roba i altres coses i pouar-hi aigua amb galledes.

---

Font de Coma Bella

El bosc de la Rabassa és ric en fonts. La primera la trobem pràcticament entre els primers pins, al cap de poc de passar el poble de Juberri. És la font de Coma Bella, just davant el trencall que, partint de la carretera, va vers Sant Cristòfol. Aquesta font va desaparèixer quan es va fer la carretera actual. En data recent, el Comú va considerar interessant recuperar-la, ja que constituïa un indret cèntric i força visitat. Per això es va construir una nova font consistent en una estructura en obra, de la qual surten dos raigs d’aigua, un a cada costat, separats per una paret central i dotats de sengles piques on rentar la verdura per a l’amanida o posar la fruita i la beguda a refrescar. Un grup de bancs i taules completen el conjunt. Ja que, com hem dit, la font original es va perdre, l’actual rep l’aigua de la canalització que baixa de la font del Fornell. La font rep el nom del terme on està emplaçada, la coma Bella. Una “coma” és una depressió més o menys extensa i més o menys profunda, que sol tenir una superfície suau i poc trencada, i amb pasturatge. “Bella” pot tenir sentit en si mateix, o bé ésser una transformació de “vella”, cas que considerem que podria tenir més sentit, significant antiguitat.

---

Font de Coma Bella

A uns cinquanta metres, per una pista que parteix de la dreta de la carretera (hi ha un cartell indicatiu), s’ha habilitat una altra font, alimentada també amb aigua de la font del Fornell, i que destaca per la presència d’un com de fusta fet rebaixant un tronc que sorprèn per les seves grans dimensions. No té cap nom concret, ja que en aquest cas no es tracta d’una recuperació, sino d’una font totalment nova, que amb les taules del seu entorn ve a completar el conjunt de la font de Coma Bella.

---

Font del Fornell

Quan només hi havia la carretera vella, la que passava per Sant Cristòfol, la font del Fornell quedava en una clariana per sota d’aquesta. Ara, la carretera nova passa arran de la font, que queda a la seva dreta. En un principi s’hi va posar una canaleta de fusta, suportada per un cavallet fet amb un parell de troncs, però l’estructura era fràgil i sovint queia per terra. Per evitar-ho es va bastir una estructura d’obra, que recull l’aigua al seu interior, brollant per un broc de pedra central i dos sobreeixidors laterals. A pocs metres, dins del bosc, hi ha un espai habilitat amb taules distribuïdes a l’entorn d’un cóm de fusta que, segurament, data de quan la font fou arreglada a mitjan anys setanta. Com en d’altres casos, el nom de la font coincideix amb el del terme on es troba emplaçada, en aquest cas, el Fornell. Es tracta d’un topònim que indica la presència d’un forn. Tant podria tractar-se d’un forn de pega com de calç. Ens inclinem més per la segona opció, però tant si era d’una mena com de l’altra, no en queda cap resta. Els vells de Juberri contaven una interessant història respecte a aquesta font. Deien que a sota del primer ginebre, proper a la font on tocava el sol al matí, exactament el dia set de maig, hi havia enterrada una pell de vaca plena de monedes d’or. Una llegenda que ve a sumar-se a les moltes que es narren als Pirineus sobre el tema del tresor amagat. Si ho desitgeu, podeu provar sort, però potser us caldrà excavar per sota de l’asfalt.

---

Font de Sant Cristòfol

Davant la font de Coma Bella hi ha una pista que s’endinsa en el bosc: Es tracta d’un tram de la primitiva carretera que pujava a la Rabassa i que, en construir-se la nova, va quedar fora de circulació, i avui no tindria cap utilitat si no fos perquè ens serveix per arribar sobre quatre rodes a la font i a la capella de Sant Cristòfol, i a tal efecte s’hi va posar una imatge del sant, obra de l’escultor Sergi Mas. En la missa d’inauguració, oficiada per mossèn Jaume Argelagós, es va emprar com a altar improvisat la caixa de la “Valerosa”, el camió del cal Colltort, que era un dels primers que hi va haver a Andorra. Res millor per honorar el patró dels conductors. Al cap d’un temps, la imatge va desaparèixer en ésser objecte d’un robatori. Fou substituïda, però la nova no hi és exposada de forma permanent. Hi ha, això sí, la capella, que presideix elñ planell, on la presència de la font i de les taules que l’envolten fan que sigui un indret froça freqüentat els diumenges, i adquireix un aspecte més propi de les platges mediterrànies que de les nostres muntanyes. Aquesta part del bosc és el que la gent del país defineix com un “fontanal”, és a dir, una zona d’on surten moltes fonts; unes ragen poc, d’altres més, i una d’aquestes és la que, amb la presència de la capella, ha passat a denominar-se font de Sant Cristòfol.

---

Font de la Ca

Uns metres més amunt, seguint la carretera, hi ha la font de la Ca, on, entremig dels pins, podrem observar com l’aigua brolla directament de sota una pedra, formant un rierol que és recollit en un cóm de fusta. L’abundància d’aigua fa que, en època de pluges, l’indret estigui força empantanat, però malgrat això les taules que s´hi ha construït permeten als visitants de gaudir de l’indret tot fent-hi una bona costellada. Respecte a seu nom, la “Ca”, Manuel Anglada, en el seu estudi de la toponímia andorrana “Arrels d’Andorra”, en dóna dues possibles interpretacions. En la primera, diu que fa pensar en una contracció de casa, mentre que en la segona proposa en apòcope del compost “lacal”, que vol dir “la calç”. Som més partidaris de la segona, per l’allunyament en què es troba la font del nucli habitat, i per la seva proximitat al terme del Fornell, on hi devia haver un forn. La proximitat dels dos topònims fa pensar en la possibilitat de l’existència d’un forn de calç en aquells paratges.

---

Font de Montllobar

La “muntanya dels llops”: aquest és el significat del nom de la font de Montllobar, que ens recorda així la presència d’aquests depredadors que fa temps havien poblat les muntanyes andorranes i que avui no són res més que això, un record. La font es troba arran d’un revolt de la carretera, una mica més enfonsada. Presenta la particularitat de néixer en terreny comunal, però l’aigua va a donar a un terreny privat, propietat de ca l’Auvinyà. Ja de bell antic la font era aprofitada per portar-hi el bestiar a abeurar, i a tal efecte l’aigua era recollida en un cóm de fusta, fet d’un tronc amb el centre rebaixat. Els anys 1974-75, dins la campanya d’arranjament de les fonts portada a terme pel Comú, s’hi va posar un cóm nou, acompanyat de taules i de cartells de fusta, que avui han estat subtituïdes per taules de pedra, ja que suporten millor el desgast que comporta estar a la intempèrie. A uns metres més endins del bosc, es va aprofitar una altra font per posar-hi unes altres taules, però, en aquest cas, han desaparegut, i ara hi ha una captació d’aigua feta fa uns quatre o cinc anys.

---

Font de la Rabassa

Situada a la cara sud de la part alta de la muntanya de la Rabassa, a la partida del mateix nom, aquesta font és coneguda amb diversos noms: “font de Conangle”, “font de la Rabassa”, “font de la Frontera”, “font de la Frontera de Conangle”, i, en data recent, la gent ha començat a anomenar-la també “font d’Espanya”. Al mapa a escala 1:10.000, editat pel Consell General l’any 1976, hi apareix com la “font dels Traginers”, però en realitat aquesta font es troba més amunt, passada la Roca de Pimes. Però aquest batibull de noms no és la seva característica més particular. Presenta la curiositat de néixer just per on passa la ratlla fronterera que separa Andorra d’Espanya, d’aquí que, a vegades, en diguin la font de la Frontera. A més, l’estructura de la font que s’hi ha habilitat té dos brolladors, un a cada costat, de forma que el de l’esquerra aboca l’aigua en territori andorrà i el de la dreta en terra espanyola o catalana. Per la rodalia de la font hi ha algunes taules de pedra, i uns metres més avall l’aigua omple un parell de llargs cóms de ciment, que permeten abeurar els cavalls que pasturen per aquelles muntanyes.

---

Font de Caborreu

Baixant de la Rabassa, es pot agafar el trencall de la pista que retorna cap a Sant Julià passant per les bordes de la Peguera i d’Aixirivall. Aquí trobarem tres fonts més: la primera, baixant, és la font de Caborreu, que rep el nom del riu de Caborreu, a la vora del qual neix, de forma que, per atzar de la natura, es dóna el cas que el riu i el corrent d’aigua subterrani que dóna lloc a la font segueixen pràcticament camins paral•lels, un a l’aire lliure i l’altre amagat sota terra. Com que es tracta d’una font amb un cabal abundant durant tot l’any, s’hi ha construït una captació d’aigua, que des d’aquest indret és menada a un dipòsit comunal.

---

Font de les Castelletes

Es la segona de les fonts habilitades pel Comú a la carretera de la Peguera i, com en el cas de l’anterior, deu el seu nom al riu de les Castelletes. Si bé l’estructura d’obra d’on raja l’aigua està a tocar de la carretera, en realitat la font neix més amunt, al cap del bosc de la Peguera i l’aigua baixa pel torrent. El Sr. Josep Torner, de cal Mota, recorda com al començament dels anys setanta, el i d’altres persones coneixedores del país van acompanyar els enginyers encarregats d’aixecar la topografia del mapa editat pel Consell General, indicant els noms de les fonts i d’altres indrets.

---

Font de la Peguera

Esta situada al costat del torrent d’aquest nom, i a pocs metres de les bordes o cortals de la Peguera. El nom de Peguera indica l’existència en aquest indret d’un forn de fer pega, elaborada a partir de la reïna del pi. La font també rep ña denominació de font del Gargallet, ja que neix just on conflueixen el riu de la Peguera i el riu del Gargallet; aquest nom és un diminutiu de “gargall”, terme amb què la gent  del país denomina els pins petits. Antigament, a la font hi havia un cóm de fusta, on anaven a abeurar-se els animals que passaven la primavera i la tardor a les bordes fins que, passat Nadal, el fred obligava a vaixar-los al poble. A mitjan anys setanta va ésser substituït per un altre de més nou, també de fusta, el qual va desaparèixer quan es va eixamplar la carretera. Actualment encara continua havent-hi un cóm, però ja fet de ciment. Al costat s’hi ha bastit un parell de fonts d’obra. No podem deixar d’esmentar, més amunt, la font Freda, que neix al peu del port Negre, a sobre de la basera d’Encarners, i a la qual s’arriba pujant pel torrent de la Peguera. Ës famosa per la baixa temperatura a què surt la seva aigua, i la gent del país explica que si hi cau un mosquit o una llagosta, mor instantàniament de congelació, sobretot a l’estiu, quan la diferència de temperatura és més forta.

---

Font d'Aixirivall

La font d’Aixirivall és coneguda correntment pels habitants d’aquest poble com la font de la Plaça. L’element principal és un cóm d’obra, protegit per una volta de pedra en arc rebaixat. De la paret surten dos brocs, un dels quals raja més que l’altre. La font neix allà mateix i no seria estrany que hagués estat un factor determinant per establir-hi un poble en temps històrics. A la font hi ha dues dates gravades, una a una pedra de la paret del fons, on figura l’any 1877, que segurament indica la data, 1958, està mareada al ciment del cóm, i deu correspondre a les millores que hi va fer el Comú, entre les quals hi va haver l’afegit del segon broc. Al costa de la font, una porta de fusta permet accedir a una petita bassa a cobert, que la gent d’Aixirivall denomina “el pou”. Sembla ser que la seva aigua té un origen diferent de la font. A Aixirivall encar hi ha qui recorda com abans, a totes les cases, havien d’anar a buscar aigua a la font amb el collader penjat de l’espatlla, amb el seu parell de galledes, i com, quan a l’estiu la font deixava de rajar, calia anar a buscar l’aigua al riu, tant per beure com per cuinar, o a rentar-hi la roba. Anar a buscar aigua era una feina tant de dones com d’homes. Ells hi anaven sobretot a l’hivern, quan, a causa del glaç, hi havia perill de relliscar.

---

Font de Nagol

Com a tots els pobles, on l’aigua era un element imprescindible, Nagol també té la seva font pública. Nagol, amb les seves tres cases, és un poble antic, medieval, probablement contemporani de l’esglèsia de Sant Cerni, datada  als segles XI o XII, En documents antics apareix amb el nom de Nagual, Enugal, Enagal o Negual i amb el temps prengué la grafia Nagol. Segons Manuel Anglada, el seu significat és “olla d’aigua” i després deriva a “riguer” o “reguerot” ; està, per tant, vinculat a l’aigua o potser el topònim té el seu origen en la presència de la font. La font, que actualment es troba al peu de la carretera que travessa el poble, està pràcticament encastrada en el mur de contenció d’un revolt. L’aigua és recollida en un cóm d’obra i al fons del seu nínxol hi ha una pedra amb la data 1892, que deu indicar el moment d’un arranjament de la font. Potser fou quan s’hi va posar el curiós broc de bronze que llueix avui, en forma de cap d’animal fantàstic.

---

Font Roja

Travessant en poble de Nagol, hom agafa el camí de Sant Martí, que, en una mitja hora, ens menarà a l’església romànica dedicada a aquest sant, i que des de dalt del penya-segat muntava guàrdia per sobre de la vall del Valira. A unes dues terceres parts del camí creuarem un petit corrent d’aigua, el Torrentill, que prové de la font Roja, situada a uns metres per sobre del camí, i que va a desembocar al Valira, a l’alçada de les Arades. En arribar al camí, l’aigua de la font és recollida per una canaleta de fusta, que l’aboca a un cóm, també de fusta. El seu nom prové del color rogenc que tenen les pedres al seu entorn, tot i que no es tracta d’una font particularment ferruginosa. Presenta la particularitat de néixer en una zona on coincideixen tres tipus de roques diferents: esquistos negres, esquistos negres argilo-carbonosos i ferruginosos, roques calcàries, i algun conjunt aïllat de conglomerats. Hom també es refereix a aquesta deu com la font de Sant Martí, per la presència de la capella amb aquest nom i que atorga a la font un interès històric, incrementat per l’existència, en el planell que hi ha just davant la font, d’un cementiri medieval , amb les tombes fetes de llosa component una caixa amb la forma del cos humà. Probablement, en aquest lloc, a l’edat mitjana, hi va haver un petit nucli de població que, a més de poder aprofitar l’aigua de la font, ocuparia un lloc estratègic.

---

Font de Certés

Es troba a l’entrada del poble, a la dreta, prop de cal Gaspà. S’hi arriba pujant uns graons empedrats, i l’aigua brolla del centre d’una pedra tallada en forma circular en la qual hi ha gravat l’any 1877. Al seu peu hi ha dos cóms de ciment, disposats un perpendicular a l’altre i una mica més avall tenim un safareig cobert amb teuladapròpia. Uns metres muntanya amunt hi ha un dipòsit d’aigua. La font rep el seu nom del mateix poble al qual proporciona l’aigua. “Certés”, segons Coromines, deriva de la paraula basca “zarta” que significa “tany” o “branca”, i vindria a indicar “fi de vegetació”. Efectivament, és un poblet quasi sense boscatge als seus voltants.